PROTEGIR EL CONEIXEMENT CIENTÍFIC AMB LA DEMOCRÀCIA. I VICEVERSA >> Perseguir el progrés és una característica inherent a la espècie humana. I des de fa uns segles s’ha anat ordenant al voltant del coneixement com a ingredient imprescindible. En l’actualitat, el progrés humà es fonamenta en tres pilars interconnectats. El primer és la recerca del coneixement, que te com a principals conseqüències l’expansió de la comprensió i de la capacitat d’aprenentatge. La recerca del coneixement és la tasca que desenvolupen els científics , empesos per la seva curiositat. El segon pilar és disposar de societats estables on les persones i les idees puguin coexistir i hibridar-se lliurement. És aquest lliure intercanvi de perspectives diverses el que impulsa el procés democràtic, garantint que les polítiques (també les polítiques científiques ) siguin modelades per una varietat de veus i evidències que faciliten els consensos, cosa que condueix a una presa d...
Entrades
ASSESSORAR O ASSESSORAR. DE PERFILS I COMPETÈNCIES >> El concepte "broker" se sol referir a un professional o entitat que actua com a intermediari en un procés entre un comprador i un venedor, especialment aplicat a instruments financers. En els darrers anys s'ha aplicat també a un professional del món de la ciència tot i que, per evitar el possible biaix negatiu que es pot associar al mercadeig del mercats financers, s'ha renombrat com a intermediador . Quan busquem la manera de fer arribar la informació científica necessària per a que els elaboradors de polítiques científiques ( science policy ) puguin fer la seva feina correctament informats en l'evidència, se sol cometre l'error de confondre el científic expert (en un àmbit determinat) amb l'intermediador. El científic és la font del coneixement científic, però aquest coneixement cal comunicar-lo, i no necessàriament n'ha de ser ell el comunicador (l'habitual és que no ho sigui). La t...
EL FLUX DE LA INFORMACIÓ CIENTÍFICA. EL MODEL DE LES TRES V >> La ciència s’ha convertit en la principal font de coneixement, i una part important d’aquesta posició es deu a la seva voluntat de disseminació, que radica en la pròpia definició i naturalesa de la ciència, de manera que “la ciència que no es comunica, no és ciència”. La difusió dels coneixements científics no es comença a realitzar de forma habitual i ordenada fins els inicis del segle XVII. Kepler, Galileo i Newton perseguien principalment amb els seus escrits compartir les seves interpretacions de la realitat amb la resta de científics buscant la crítica, el reconeixement i el debat. Però ja llavors el coneixement científic tenia altres conseqüències i efectes en les elits i governants i en la ciutadania en general, un panorama que ha evolucionat fins l’actualitat, però que ha mantingut els trets essencials. Actualment, comunicar el coneixement científic és un procés múltiple i complex (en ...
LES NATURALESES DEL CONEIXEMENT >> Definir, o delimitar, el concepte coneixement pot resultar un procés incòmode per la seva multiplicitat de perspectives. Una opció prudent és acollir-se a una veu experta i especialment autoritzada com la de Jorge Wagensberg que expressa el coneixement com “una representació mental coherent de la realitat”. Una representació la naturalesa de la qual permet una possible transmissió a d’altres ments per via no genètica (és a dir, cultural). La naturalesa del coneixement no és única, i varia en funció del mètode emprat per a generar-lo. Wagensberg identifica tres formes “pures” de coneixement: El coneixement científic , obtingut aplicant, per suposat, el mètode científic, amb els seus tres incòmodes principis: objectivitat, intel·ligibilitat i falsabilitat (com formular una equació de la física). El coneixement artístic , obtinguts amb un únic principi, que “algunes complexitats infinites, no sempre intel·ligib...
ORIGENS POLÍTICS DE LA CIÈNCIA >> La ciència és un fenomen relativament nou en la historia de la civilització i profundament humà. Sorgeix al descobrir que el coneixement (la representació mental de la realitat) generat individualment es pot compartir i debatre, de manera que és susceptible de convertir-se en un consens col·lectiu. Llavors, la ciència esdevé aquest continu i progressiu debat que arriba a consensos sobre el coneixement de la realitat. Un debat que te les seves pròpies regles, unes regles que també estan sotmeses a debat. Aquesta és la grandesa i excepcionalitat de la ciència. Els científics, els que generen la ciència, de manera individual o en equip, necessiten disposar d’uns recursos vitals i d’un espai per desenvolupar les seves representacions i posar-les a prova per assegurar la seva fortalesa abans de sotmetre-les a debat. I acostumen a ser espais on experimentar amb la (seva) realitat. Sovint són espais de recerca (laboratoris) mode...
POLCICOMM? >> Comencem per la política científica... Les polítiques científiques constitueixen els apartats de les polítiques públiques que s'ocupen de la gestió dels recursos assignats al finançament de la ciència i la innovació (i de les carreres científiques) per promoure el coneixement al servei de l'interès públic, millorant l’eficàcia de les polítiques públiques a les que s’aplica. Hi ha polítiques científiques en la gestió de la R+D, en el desenvolupament de productes i serveis, de l'economia i els mercats, la sanitat pública, les infraestructures, la gestió mediambiental, la defensa i les relacions internacionals, entre d'altres. L’articulació de totes aquestes polítiques científiques en una estructura i uns objectius programàtics constitueixen la política científica . Què hi fa la comunicació a la política científica? La comunicació de la ciència flueix bàsicament per tres canals que es defineixen per la seva funció i destinat...