EL FLUX DE LA INFORMACIÓ CIENTÍFICA. EL MODEL DE LES TRES V >> 

La ciència s’ha convertit en la principal font de coneixement, i una part important d’aquesta posició es deu a la seva voluntat de disseminació, que radica en la pròpia definició i naturalesa de la ciència, de manera que “la ciència que no es comunica, no és ciència”. La difusió  dels coneixements científics no es comença a realitzar de forma habitual i ordenada fins els inicis del segle XVII. Kepler, Galileo i Newton perseguien principalment amb els seus escrits compartir les seves interpretacions de la realitat amb la resta de científics buscant la crítica, el reconeixement i el debat. Però ja llavors el coneixement científic tenia altres conseqüències i efectes en les elits i governants i en la ciutadania en general, un  panorama que ha evolucionat fins l’actualitat, però que ha mantingut els trets essencials.

Actualment, comunicar el coneixement científic és un procés múltiple i complex (en el sentit de trenat, interrelacionat) que requereix una ordenació i planificació que ha de produir-se necessàriament com un element no menor de la política científica, ja que en forma part, articulant-se mitjançant un "Pla de Comunicació de la Ciència" que contempli els àmbits bàsics pels que circula, i que podem interpretar com un model multicanal, el model de les tres V:

El primer canal de comunicació és el que facilita la circulació de la ciència entre científics, un procés perfectament articulat mitjançant les publicacions científiques i els congressos, amb les seves regles, que té com a finalitat l'establiment dels consensos científics sobre la realitat compartida, buscant la validació del coneixement científic i, per tant, generant ciència.

Actualment hi ha factors que contribueixen a que les normes establertes per a la cerca de consensos entre científics es vagin desdibuixant, com en el cas de la irrupció de les "fàbriques de paper", el plagi en les revisions per parells o en l'abús de les autocites, afavorint la manca de fiabilitat i d'integritat en la construcció i autoria del coneixement científic. 

Pel segon canal circula la informació entre els generadors de ciència i diverses parts interessades procedents de tres grans àmbits: la elaboració i gestió de polítiques; l’empresarial, d’inversió i emprenedoria, i la prescripció i finançament de la ciència. Sempre amb l’objectiu de generar valor: és la valorització del coneixement.

Pel que fa a la comunicació a polítics i policymakers, tot i trobar-se institucionalment establerta en molts sistemes polítics (en forma d’assessorament), sol estar poc o gens articulada, per la qual cosa acaba resultant ineficaç per complir la seva funció de facilitar la evidencia que precisen els elaboradors i executors de les polítiques públiques per a desplegar una política científicament informada, que és una de les principals vies de valorització de l’activitat científica.

Com a principal font de coneixement, necessàriament la ciència ha de ser valoritzada com a font de riquesa, i per aconseguir-ho ha de disposar dels elements per a que aquest coneixement arribi al món productiu i que el missatge sigui compressible ja que, en cas contrari, la incomunicació i/o la incomprensió entre el sistema de ciència i el sistema productiu produeix dèficits significatius en el progrés econòmic i social.

L’activitat científica requereix un finançament la quantitat i qualitat del qual acabarà conformant, conjuntament amb altres factors, el resultat de la ciència. Els organismes (públic i privats) finançadors de la ciència hauran de disposar d’un coneixement específic de l’activitat científica per tal de poder calibrar quina ciència es vol valoritzar, en un clar procés de retorn.

Hi ha un tercer canal pel qual la informació circula entre qui genera la ciència i la societat i que facilita la seva vulgarització, un procés que facilita que, amb el llenguatge adient sovint denominat “divulgatiu”, el coneixement científic estigui a l’abast de periodistes, comunicadors i divulgadors per tal de que arribi a la ciutadania, incorporant aquest coneixement a la cultura científica establerta, què és un component necessari i significatiu de la cultura de qualsevol societat.

Una condició inexcusable del coneixement científic és que ha de ser transmissible per tots i cada un dels canals establerts. En cas contrari, la mateixa impossibilitat de poder circular per algun dels canals significa posar en seriós dubte la naturalesa del coneixement en qüestió.

Els tres canals citats no defineixen la informació que hi circula però sí en condicionen el codi, llenguatge i qualsevol formalitat (que conforma els límits del canal) que ressalti aspectes i faciliti la interpretació del missatge per part dels diferents receptors. Tampoc es tracta de canals excloents, de manera que un mateix contingut pot estar circulant alhora per diferents canals, amb múltiples destinataris. Però tot i així es imprescindible que el caràcter del missatge sigui clarament identificable per cada un dels àmbits de destí, el que implica l’ús de codis, llenguatges i formalitats específiques en cada cas, que equival a explicitar per quin canal està circulant la informació. El receptor no podrà comprendre i avaluar adequadament el missatge si no s’explicita el canal de comunicació, convertint-se en una font de missatges falsejats (articles retractats, inversions fallides i noticies falses o fake news).

Cal reconèixer que el coneixement científic es mou, cada cop més, per uns canals desdibuixats, difícilment reconeixibles, el que dificulta identificar amb claredat quina informació té origen en un coneixement consensuat, valoritzable i difusible, i quina ve contaminada des d'altres orígens, és simplement una opinió personal argumentada o, fins i tot, una fabulació, entorpint-se així la capacitat d'identificar, analitzar i assumir el missatge en cada cas per part de científics, parts interessades i professionals de la comunicació.

L'acció formal sobre els canals, i no sobre els fluxos d'informació, hauria de ser la prioritat de qualsevol Pla de comunicació de la ciència. La llibertat d'emetre informació amb un contingut i qualitat determinada i amb la intencionalitat que l'autor persegueixi no hauria de trobar cap altre limitació que la de circular pel canal corresponent al destinatari, per tal que els receptors puguin identificar amb claredat el que és informació científica i el que és qualsevol altre contingut.