ORIGENS POLÍTICS DE LA CIÈNCIA  >>  

La ciència és un fenomen relativament nou en la historia de la civilització i profundament humà. Sorgeix al descobrir que el coneixement (la representació mental de la realitat) generat individualment es pot compartir i debatre, de manera que és susceptible de convertir-se en un consens col·lectiu. Llavors, la ciència esdevé aquest continu i progressiu debat que arriba a consensos sobre el coneixement de la realitat. Un debat que te les seves pròpies regles, unes regles que també estan sotmeses a debat. Aquesta és la grandesa i excepcionalitat de la ciència.

Els científics, els que generen la ciència, de manera individual o en equip, necessiten disposar d’uns recursos vitals i d’un espai per desenvolupar les seves representacions i posar-les a prova per assegurar la seva fortalesa abans de sotmetre-les a debat. I acostumen a ser espais on experimentar amb la (seva) realitat. Sovint són espais de recerca (laboratoris) modestos, però també poden ser costosos, en qualsevol cas estructures tecnològiques que sovint només es poden sufragar amb diners públics, a l’igual que els recursos vitals que requereixen els científics. Els diners públics  son escassos i cal rendibilitzar-los i prioritzar la seva utilitat (des de la perspectiva del sufragador públic). A l'hora de distribuir els recursos per al coneixement científic qui el finança pot voler afavorir els grups d’investigadors més imaginatius o disruptius, o els més realistes, que proposin projectes més funcionals, o més barats, o més rendibles, o que prioritzin la seva aplicació al benestar i el progrés de la societat. Posar un determinat ordre en la generació d'unes determinades línies de representació mental de la realitat es el que denominem política científica. Aquest ordre, per tant, te el seu origen en la política i finalment és deutor de l’estructura de valors de qui finança i aplica les polítiques públiques.

Així, la política científica no té com a conseqüència la simple suma de tots els esforços i fites del col·lectiu científic, és el resultat de la planificació dels seus treballs a través de la gestió dels fons que financen la seva activitat, una activitat els resultats de la qual és difícil de preveure, donada la naturalesa evolutiva i disruptiva de la ciència. És aquesta imprevisió que inquieta a la política en la mesura que el coneixement científic acaba incidint en la realitat consensual que perceben els ciutadans, i que en alguns aspectes pot competir amb la influència de l’estructura de valors que la política (els polítics) proposen com a base de l’ordre social. Heus aquí una de les raons del recel de la política envers la ciència i l’origen del conflicte.