POLCICOMM

EL FLUX DE LA INFORMACIÓ CIENTÍFICA. EL MODEL DE LES TRES V >>   La ciència s’ha convertit en la principal font de coneixement, i una part important d’aquesta posició es deu a la seva voluntat de disseminació, que radica en la pròpia definició i naturalesa de la ciència, de manera que “la ciència que no es comunica, no és ciència”. La difusió  dels coneixements científics no es comença a realitzar de forma habitual i ordenada fins els inicis del segle XVII. Kepler, Galileo i Newton perseguien principalment amb els seus escrits compartir les seves interpretacions de la realitat amb la resta de científics buscant la crítica, el reconeixement i el debat. Però ja llavors el coneixement científic tenia altres conseqüències i efectes en les elits i governants i en la ciutadania en general, un  panorama que ha evolucionat fins l’actualitat, però que ha mantingut els trets essencials. Actualment, comunicar el coneixement científic és un procés múltiple i complex (en ...

LES NATURALESES DEL CONEIXEMENT   >>   Definir, o delimitar, el concepte coneixement pot resultar un procés incòmode per la seva multiplicitat de perspectives. Una opció prudent és acollir-se a una veu experta i especialment autoritzada com la de Jorge Wagensberg que expressa el coneixement com “una representació mental coherent de la realitat”. Una representació la naturalesa de la qual permet una possible transmissió a d’altres ments per via no genètica (és a dir, cultural). La naturalesa del coneixement no és única, i varia en funció del mètode emprat per a generar-lo. Wagensberg identifica tres formes “pures” de coneixement: El coneixement científic , obtingut aplicant, per suposat, el mètode científic, amb els seus tres incòmodes principis: objectivitat, intel·ligibilitat i falsabilitat (com formular una equació de la física). El coneixement artístic , obtinguts amb un únic principi, que “algunes complexitats infinites,   no sempre intel·ligib...

ORIGENS POLÍTICS DE LA CIÈNCIA   >>   La ciència és un fenomen relativament nou en la historia de la civilització i profundament humà. Sorgeix al descobrir que el coneixement (la representació mental de la realitat) generat individualment es pot compartir i debatre, de manera que és susceptible de convertir-se en un consens col·lectiu. Llavors, la ciència esdevé aquest continu i progressiu debat que arriba a consensos sobre el coneixement de la realitat. Un debat que te les seves pròpies regles, unes regles que també estan sotmeses a debat. Aquesta és la grandesa i excepcionalitat de la ciència. Els científics, els que generen la ciència, de manera individual o en equip, necessiten disposar d’uns recursos vitals i d’un espai per desenvolupar les seves representacions i posar-les a prova per assegurar la seva fortalesa abans de sotmetre-les a debat. I acostumen a ser espais on experimentar amb la (seva) realitat. Sovint són espais de recerca (laboratoris) mode...

  POLCICOMM?   >>   Comencem per la política científica... Les polítiques científiques constitueixen els apartats de les polítiques públiques que s'ocupen de la gestió dels recursos assignats al finançament de la ciència i la innovació (i de les carreres científiques) per promoure el coneixement al servei de l'interès públic, millorant l’eficàcia de les polítiques públiques a les que s’aplica. Hi ha polítiques científiques en la gestió de la R+D, en el desenvolupament de productes i serveis,   de l'economia i els mercats, la sanitat pública, les infraestructures, la gestió mediambiental, la defensa i les relacions internacionals, entre d'altres. L’articulació de totes aquestes polítiques científiques en una estructura i uns objectius programàtics constitueixen la política científica . Què hi fa la comunicació a la política científica? La comunicació de la ciència flueix bàsicament per tres canals que es defineixen per la seva funció i destinat...