LA CIÈNCIA ÉS CADA VEGADA MENYS DISRUPTIVA >>
Aquesta és la conclusió a la que arriba l’article publicat per Russell Funk* comparant la ciència produïda aquest segle amb la
del segle passat. La percepció d’aquest fet ja la va explicitar el passat mes
d’abril l’actual director de la Oficina de Política Científica i Tecnològica
dels EUA (OSTP), Michael Kratsios: “El nostre progrés actual empal·lideix en
comparació amb els enormes avenços del
segle XX”.
Més enllà de l’alarma creada per l’article de Funk i l’allau
d’adhesions que ha rebut, també algunes crítiques sobre la seva metodologia, el
que ha sortit a la superfície en el debats generats per la publicació son els
dubtes sobre l’impacte real de la ciència moderna. Durant les darreres dècades
els experts en polítiques científiques han acumulat preocupació per la
dificultat en identificar troballes científiques innovadores, la qual cosa comporta
un creixement econòmic més lent, amb el resultat de que els rendiments de les
inversions en ciència estan disminuint. I aquesta preocupació segueix creixent
perquè les inversions poden fugir a d’altres sectors més productius.
La recerca de respostes a aquesta situació ha significat obrir
un ventall panoràmic d’anàlisis. La més òbvia i compartida és que els
científics estan tan ocupats amb la redacció de les sol·licituds de subvencions,
les tasques administratives i la docència, que no els queda prou temps per a
reflexionar lliurement.
També hi ha una realitat estructural: els investigadors
actuals tenen molta menys llibertat que els del segle passat per prendre
direccions inusuals i allunyades de les
seves línies de recerca: les regles de les carreres acadèmiques i del sistema
de finançament de la recerca els hi ho impedeixen.
Una prova significativa d’aquesta limitació és que el Consell Europeu de Recerca (ERC) no ha donat suport a sol·licitants amb un historial d’investigació innovadora, segons apunta un nou estudi, fet que planteja dubtes sobre si el finançador compleix amb el seu objectiu original de promoure idees pioneres, d’alt risc i alt benefici. Segons l’article de Reinhilde Veugelers, experta en polítiques de recerca de la KU Leuvenb , “El nostre anàlisi mostra que les persones sol·licitants amb un historial de recerca molt innovadora tenen menys probabilitat de ser seleccionades per rebre finançament”.
La metaciència,
una disciplina en expansió, aporta al debat dades interessants: els equips de
recerca petits, que realitzen el treball majoritàriament de manera presencial
produeixen resultats més disruptius. I els treballs dels equips amb diversitat
de gènere són més innovadors.
A l’espera del proper article de Funk en el que ha promès ser més precís, i potser més descoratjador, i també dels “contra-articles” que preparen crítics a la tesis de la desacceleració, valdria la pena considerar l’evidencia de que les polítiques científiques estan aconseguint reconduir la ciència cap a vies menys “abruptes” i més previsibles, de manera que la seva capacitat disruptiva no acabi competint amb l’escalada de valors, pretesament “radicals” dels polítics que les financen (recordem els orígens polítics de la ciència). Un bon indici que resumeix tot plegat seria, que al propi Funk li han cancel·lat una subvenció de la NSF destinada a analitzar mètodes per millorar la contractació de dones dins del sector de les tecnologies de la informació. Malgrat això, no es rendeix: “per a mi, afrontar la realitat de l’alentiment de la ciència no és una amenaça sinó una manera de salvar-la”. Ens rendirem nosaltres?
* Rusell Funk estudia l’evolució dels coneixement científic a la Universitat de Minnesota a Minneapolis, EUA.
J.E