LA CAPACITACIÓ EN L'ASSESSORAMENT CIENTÍFIC >>
Resulta una paradoxa que en un món on les polítiques depenen
cada vagada més del coneixement científic, i el desenvolupament de la ciència està
més lligat a decisions polítiques, la comunicació entre ambdós sistemes és cada
cop menys fluida, menys eficient.
La realitat és que a qualsevol societat desenvolupada els
sistemes que connecten els científics amb els polítics no estan funcionant bé.
I no és una percepció, hi ha dades que ho demostren. Segons una enquesta de Nature
(realitzada a finals de 2024) que van respondre uns 400 especialistes en polítiques
científiques de tot el món, el 80% afirmava que el sistema d’assessorament científic
del seu país era deficient o irregular, y el 70% creia que els governs no recorren
a l’assessorament de manera rutinària.
L’enquesta es va complementar amb una vintena d’entrevistes
per tal d’identificar els obstacles que impedeixen l’assessorament científic,
es a dir, que la informació científica , convenientment interpretada, flueixi
des de qui genera el coneixement fins als que gestionen les polítiques. El
resultat va ser que un 80% dels enquestats pensaven que els responsables polítics no comprenen
suficientment la ciència, mentre un 73% afirmaven que els investigadors no
saben com funcionen les polítiques. Es una tensió constant entre els “analfabets
científics y els políticament desorientats", segons Paul Dufour,
especialista en polítiques de la Universitat d’Ottawa del Canadà.
És cert que cada país, cada parlament i cada govern , amb el
corresponent llast de la seva tradició (o per falta de tenir-ne) busca el
sistema més idoni d’assessorament, la qual cosa ha creat una enorme varietat de
solucions adoptades.
Tot i això, els sistemes d’assessorament científic tenen trets
en comú que delaten la seva ineficàcia: la impressió general és que no estan a
l’alçada de la tasca encomanada. El 78% dels enquestats per Nature creia
que els assessors científics no tenen cap influència en el govern i el 68%
opinava que els governs no disposen de la recerca científica necessària per
respondre a les qüestions polítiques a resoldre.
Davant d’aquesta situació, experts com Kathryn Oliver, que
estudia l’ús de la evidencia en polítiques públiques, proposen fer canvis,
reorientar l'assessorament des de l'arrel i posar en dubte la mateixa definició.
El futur de l’assessorament científic
Per a alguns, l’assessorament es limita a identificar mecanismes
formals (que inclouen acadèmies i assessors científics) mitjançant els quals un
govern accedeix a l’evidència científica necessària per a fonamentar les
decisions i les polítiques . Per a d’altres és un terme imprecís referit a
qualsevol forma en que la recerca pot fonamentar les polítiques a través d’entitats
com els think tanks o d’equips de buròcrates que es dediquen a buscar dades
a Google. Però en ambdós casos, cal una “peça” en mig, que faci la “intermediació”.
El cert és que l’activitat creixent d’assessorament
científic als governs ha creat una necessitat de "intermediadors del coneixement"
professionals, un perfil que és escàs. Hi ha la percepció de que amb un doctorat
n’hi ha prou per oferir assessorament científic, cosa que no és certa: cal adquirir
capacitació i un grapat d’habilitats addicionals.
La formació dels intermediadors és una tasca de llarg recorregut que requereix uns coneixements i una disposició especial previs dels candidats, tan si provenen de l’àmbit científic estricte com del de la comunicació científica. Institucions com INGSA ofereixen formació, però no n'hi ha prou. Cal la implicació de tot l'espectre científic, incloses les entitats finançadores (públiques i privades). En qualsevol cas, davant el fet que els polítics no semblen disposats a entendre la ciència, la millor resposta prèvia de qui vulgui aprofundir en l’assessorament científic és aprendre els mecanismes de la política i això s’aconsegueix participant-hi.
Es pot completar aquesta informació amb dos articles de Nature
que aprofundeixen en els resultats de l’enquesta.