LA CIÈNCIA DE L'INFORME DRAGUI   >>   

Els informes sobre la competitivitat de la UE han estat documents que han marcat (o intentant marcar) el rumb de les polítiques tant del Consell com de la Comissió.

La presidenta Von der Leyen estrena el seu segon mandat davant la Comissió amb un informe signat per una de les personalitats més destacades del panorama polític europeu: Mario Dragui. Un informe extens que conté suficients referències a la recerca i la innovació com per dibuixar una possible política científica de la UE.

El sistema de tracció entre competitivitat, innovació i recerca ha estat i segueix sent un dels punts més febles (i per tant problemàtics) de la UE, que segueix irresolt i genera periòdics senyals d'alarma, en especial quan aquest engranatge pateix una estrebada pel creixement dels EUA o la Xina. Els informes, com el de Draghi, de fet, són la plasmació d’una d’aquestes alarmes. Però la qüestió ve de lluny.

Un dels tocs d'atenció més contundents i clarificadors el va protagonitzar la presidència finlandesa del Consell Europeu de 2019, amb un informe que convidava a la Comissió d'aquell moment (presidida per Von der Leyen) a explorar les “misterioses” relaciones (per a la UE) entre creixement sostenible i competitivitat, on ja es proposava una "combinació ambiciosa de polítiques centrades en la inversió en coneixement, la explotació dels resultats de la recerca i la implantació de les innovacions, i en el reconeixement de la R+D com a catalitzador i motor fonamental de la productivitat i de polítiques i solucions per al creixement sostenible". Més clar, impossible.

L'informe Dragui, cinc anys després, segueix senyalant el "vell" problema d'Europa, incapaç de facilitar el trasllat amb eficàcia de la innovació al mercat, de manera que les empreses més innovadores prefereixen buscar oportunitats i capital als EUA, amb millors perspectives i facilitats regulatories. Empreses que troben que el Programa Horitzó Europa és excessivament carregós per als sol·licitants, les associacions publico-privades són ineficients, i el seu principal finançador, l'EIC, no té l'estructura adequada. 

Hi ha un notable consens en considerar les anàlisis de l'informe com a positives. Una prova n'és la opinió de Christian Ehler, eurodiputat i president de la comissió de ciència (STOA) del Parlament Europeu, que avisa que "si Europa no posa en marxa el seu motor d'R+D, el nostre model de vida estarà en perill: necessitem més innovació disruptiva i cal que orientem la política científica europea, les polítiques digital i d'habilitats cap als objectius [de l'informe]". Les discrepàncies entre els grups d’interès europeus se centren en la idoneïtat dels instruments actuals de la UE per a desenvolupar amb èxit i eficàcia les polítiques científiques que dissenya l’informe.

A l'hora de revisar els recursos, Draghi  proposa duplicar el pressupost d'R+D de la UE fins als 200 000 M€ per al proper Programa Marc, de 2028 a 2034. Però incrementar els recursos i aprofundir en la revisió del instruments destinats a la recerca no es traduiran en un increment immediat de la competitivitat. Hi ha un factor determinant: la topologia política. “Competitivitat” significa situar realment el coneixement científic en el centre de les polítiques públiques (i no sols declarativament), com estan fent EUA i la Xina, revisant periòdicament i radicalment l’articulació del conjunt de les seves polítiques científiques.

No és defensable un pressupost elevat i consistent per a unes "polítiques perifèriques". En aquest sentit, el pressupost d'R+D de la UE segueix estan en perill constant de depredació per part dels estats membres de la UE, que ambicionen partides pressupostàries per a polítiques públiques més centrals i rendibles políticament que no pas les científiques.

Més enllà de l'enorme endeutament que representa mobilitzar els 800 000 M€ que requeriria situar la UE a la par amb les economies més competitives, de res servirà l'esforç que demana l’informe Dragui per a “tancar l’escletxa de la innovació amb EUA i la Xina, desenvolupar un pla conjunt per a la descarbonització i la competitivitat i millorar la seguretat i reduint les dependències” si a la ciència no se li reconeix tot el seu valor polític i les polítiques científiques es converteixen en una part substancial de l’articulació de les principals polítiques públiques. A la UE. Però també a cada un dels estats que la integren.