LA CIÈNCIA QUE ENGANXA LA POLÍTICA >>
El passat mes d'octubre El Parlament Europeu va elegir la mesa directiva de l'STOA, el Comitè científic i tecnològic del Parlament Europeu que assessora l'Eurocambra. El seu president, Christian Ehler, eurodiputat, va declarar respecte de la funció de l'STOA: "La previsió i l'assessorament científic per a la formulació de polítiques és ara més important que mai perquè estem regulant varies transicions a la vegada, refent els nostres mercats i societats”. Cap dubte, per tant, sobre l'estreta relació entre les polítiques públiques (no sols científiques) i la ciència. Una relació d'interdependència que no poques veus, tant des de la ciència com de la política, demanen que sigui asimètrica i que la ciència es dediqui "als fets" i eviti "exposar opinions" sobre política, donant per fet el paradigma què la política és una disciplina opinable, i la ciència, no.
Alguns revistes científiques de prestigi, com Nature no s'han estat de publicar les seves opinions sobre les propostes polítiques que per a la ciència exposaven els candidats a la presidència de EUA. I davant l'allau de crítiques, ha publicat un extens podcast titulat "Enganxa't a la ciència" ple d'intervencions de grans experts en la temàtica que exposen un panorama molt més complex en les relacions ciència-política, on es posa de manifest com s'han influït, i condicionat mútuament, des abans del segle XX.
Aquesta influència mútua no s'ha produït per capil·laritat o per "transfusió passiva". Els debats explícits i encesos, els condicionants a l'hora de valorar dins de l'evolució del coneixement què cal conèixer (i, per tant, investigar) i què cal ignorar (i, per tant, mantenir) han estat i estant a l'ordre del dia en cada moment dels darrers 150 anys.
Per això, el que recepten els experts és promoure un debat constant, una aproximació sistemàtica, que podem denominar "assessorament" o de qualsevol altra manera, però que ha d'implicar que ambdues parts estan disposades a escoltar-se, informar-se i transmetre allò que volen aportar a la construcció d'una realitat consensuada en comú, que permeti que les transicions que assenyala Ehler es facin de la manera més sòlida, perdurable i eficaç.